Rere la recent renovació d’EMAT hi ha un procés laboriós, fascinant i motivador que han dut a terme diversos equips de treball, sent un d’ells amb docents que treballen amb el programa des de fa anys. Carles Granell és un dels mestres que han col·laborat amb la renovació i hem aprofitat per entrevistar-lo i preguntar-li sobre la seva visió de les matemàtiques.
Carles treballa amb EMAT des de fa 7 anys. És mestre d’Educació Primària i professor en Didàctica de la Matemàtica a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.
Com viuen els teus alumnes les matemàtiques i com les viuen amb EMAT?
Crec que el procés és més dels mestres que dels alumnes, perquè ells la veritat és que integren de manera molt natural els processos, estratègies, eines, a més de conceptes matemàtics que apareixen a l’aula. Som nosaltres els que hem d’entendre que les matemàtiques formen part de la nostra naturalesa, de la nostra manera de ser, veure i entendre el món.
Hem de vigilar i no posar entrebancs perquè ells visquin de forma natural com és la vida: de vegades amb dubtes, amb problemes i barreres que no saben com superar. També veus com responen: uns perseveren, uns altres demanen ajuda, uns altres en algun moment desconnecten. I tu has de veure què fas amb això, i això és un altre aprenentatge més.
Crec que hi ha coses molt boniques com el fet de descobrir, d’adonar-te que has après, quan integren, quan utilitzen les eines que han après i s’adonen que les estan utilitzant. Crec que en aquell moment la motivació creix molt.
Quin és el repte d’ensenyar matemàtiques a Primària?
Per a mi, el repte és ser capaç de que en una aula (en el meu cas amb 26 nens i nenes) la meva proposta, perquè al cap i a la fi jo puc proposar diferents nivells, tallers, però al final tot és una proposta única, tingui cabuda per a tothom, que ells se sentin “part de” i després que s’hi adaptin. Evidentment han de seguir un camí, però crec que la manera en què ho perceben és molt important. Que no hi ha un salt sense xarxa massa gran al principi, o a l’inrevés, que no sigui un camí de roses i que es desmotivin, sinó que la proposta, la manera de presentar, sigui atractiva, motivadora i els estimuli en un punt just. Crec que per mi aquesta és la clau.
I tenim realitats diferents dins l’aula, aleshores podem parlar de contextos socioeconòmics o contextos culturals o personals, i amb tot això és com si haguessis de fer la millor recepta de cuina possible per a qualsevol comensal. Hi ha gent a qui no li agrada el peix i gent a qui no agrada la carn o que no en pot menjar, però el cuiner ha de cuinar per a tothom. Doncs anem per aquest camí.
Com has adaptat tu EMAT?
Fa set anys que treballo amb EMAT. El meu primer any era també el meu primer any com a mestre, i crec que la meva sensació va ser com anar a una tenda amb mil ofertes, que et preocupes per escollir correctament i estàs amb por no de no equivocar-te. Aleshores tens tendència a angoixar-te. Les prestatgeries estan plenes de productes i el que necessites, per mi, és fer focus. Tenir clara una guia. Al començament t’agafes molt i deixes més que et portin. Després, quan acabes el teu primer any amb EMAT, dius: “d’acord, ja entenc de què va, entenc de què va la pel·lícula i ja sé coses”. Comences a aportar ganes, confiança. Saps que costa molt, però també és veritat que no tot el món ho ha de portar de la mateixa manera. No passa res, no és dolent, però has d’adaptar-te tu amb el teu estil d’ensenyament i l’estil d’aprenentatge dels teus alumnes.
Quins consells donaries als nous mestres que comencen amb EMAT?
En primer lloc els diria: entén quin és el camí, deixa’t guiar, confia en la guia. Jo estic molt tranquil també com a cap d’estudis, perquè sé que els mestres que comencen nous i que fan EMAT, si segueixen el programa, arribaran. Arriben. És un programa que assegura resultats. Després prendran decisions més o menys encertades pel camí, però és també la part on aniran creixent i s’aniran formant. Però confiar en el mètode és el primer: si poses en dubte el mètode ja no li estàs donant les oportunitats que mereix.
També els assenyalaria la importància de fer-se seu el programa. Per un costat de confiança, per un costat de motivació i per una part de sentir-se còmode, de portar-ho al teu terreny. A mi, d’EMAT m’agrada connectar el que ofereix, connectar amb l’interès dels alumnes i seguir ampliant. Començo amb EMAT i veig cap a on ens pot portar i crec que això és important. Que vegin que el que han après aquell dia, aquella setmana, aquell mes, aquell curs, té transferència, es pot aplicar. I això per a mi és la clau, la transferència. Arriben preparats a Secundària? Arribar preparat per a mi no és solament saber, sinó estar preparat per aprendre. Crec que el que ells han d’aprendre sobretot és aquella manera d’aprendre: són capaços d’induir, de trobar patrons, de trobar relacions, de representar de diferents maneres un concepte nou. Per això crec que també és important que els mestres de mates traiem el cap de vegades a Secundària, amb ONMAT, per entendre cap a on van. I també és molt important que baixem una mica i anem a veure com treballen EMAT els petits, perquè et dona perspectiva. Jo he fet EMAT des de 3r fins a 6è a tots els cursos, i quan vaig fer 6è vaig entendre el de 4t, vaig entendre què fèiem, cap a on anàvem. Vaig entendre aquelles màquines de sumar, aquells robots. Vaig entendre el que fan ells, que és aquest procés, cap a on van.
Arribar preparat a Secundària per mi no és solament saber, sinó estar preparat per aprendre […]. Els alumnes són capaços d’induir, de trobar patrons i relacions, de representar un concepte nou de diferents maneres.
Què aporta treballar el càlcul mental? Quines maneres se t’ocorren per motivar els alumnes perquè millorin aquest aspecte?
Per començar, el càlcul mental aporta confiança i seguretat. L’alumnat que té un bon nivell de càlcul mental, ja sigui per capacitats més o menys naturals adquirides o per una bona pràctica, guanya moltíssima confiança a l’hora de treballar la resolució de problemes, a l’hora de resoldre operacions, a l’hora de resoldre una pila de situacions dins l’aula. El càlcul mental crec que també mobilitza determinats pensaments, determinats estímuls que com a humans responem de forma molt natural i per tant és un element motivador per a l’alumnat, a no ser que sigui molt difícil per a ells. Aleshores, atenció. És una cosa que et suma. Si costa, doncs treballem-ho, perquè sumarà el doble.
Nosaltres cada setmana fem dos dies de càlcul ràpid a classe i els nens tenen una gràfica individual on pinten el número d’encerts que han tingut aquella setmana. Això es repeteix, tenen igualment la carpeta, ho fan per a cada operació, així que tenen quatre gràfiques diferents, cinc en el cicle superior perquè tenen potències. Després introduïm també el gràfic de classe, on es plasma la mitjana del resultat de les operacions de càlcul de tota la classe. Això els motiva. Aquesta gràfica d’evolució per a ells és molt gràfica, super potent. Llavors veus els alumnes de 6è de Primaria que tenen les gràfiques de tots els anys guardades. Suma molt, ofereix molta perspectiva. El seu procés d’aprenentatge és una bona rúbrica per a ells. És motivació.
Per què és important no agrupar els exercicis en blocs o dimensions matemàtiques? Per què mesclar?
Perquè les matemàtiques es troben per tot. Nosaltres les hem classificat per organitzar-nos la ment, però les matemàtiques no existeixen classificades, es troben allà mateix, es troben al carrer, per tot. I la classificació l’hem fet perquè necessitem, d’alguna manera, organitzar-nos per no deixar-nos res. L’ésser humà funciona així: necessitem de vegades compartimentar i hem agrupat les matemàtiques de forma artificial, no de forma natural. Això, per una part, crec que és important i dona sentit.
Després, perquè crec que compartimentar en excés i treballar per blocs molt tancats ens dona problemes: el primer és que crec que la repetició o la memòria és important per mantenir la ment fresca amb determinats conceptes. Anar recordant, anar treballant i, sobretot, presentar-ho de forma diferent al llarg del temps. Això consolida molt els aprenentatges. I la segona és que de vegades dona la impressió que s’estudien àrees i perímetres a una unitat perquè són importants, i allà s’acaba l’estudi i no es reprèn mai més. Però així funciona la vida. Crec que han d’estar preparats per fer front a nous reptes canviants, diferents. Aplicant, sent competents, saber què fer i saber fer. No una cosa en sí, sinó que sàpiguen deseixir-se.
Per què creus que és necessari que els alumnes coneguin i utilitzin una diversitat d’estratègies de resolució de problemes?
És bàsic. Perquè si no sembla un manual d’instruccions i que cada problema tingui una estratègia única i, per tant, apareix aquella frase horrorosa que he escoltat moltes vegades: aquest és un problema de suma, aquest un problema de resta, això és un problema de multiplicació. No, no. Utilitzo la multiplicació en aquest problema, però una altra cosa és la suma quan es presenta de diferents maneres, etc. Crec que el grau de comprensió és molt més elevat, ja que aleshores es generen connexions entre diferents maneres de representar. Aquestes connexions reforcen moltíssim la comprensió profunda de tot plegat. També veure que els problemes es poden fer de moltes maneres, que poden tenir solucions diferents i condicionants que els varien. I també perquè cadascú és diferent i cadascú té una manera de processar la informació, de planificar les nostres estratègies, de dur a terme aquestes estratègies, i és important tenir un ventall que doni aquests recursos i aquest privilegi de poder escollir.
Quan es treballa una estratègia de resolució es passa per molts processos. Al col·legi hi ha una primera part de descobriment de forma molt bàsica. Després es va millorant l’estratègia, s’aplica de diferents maneres, es va guanyant força, i al final, fins i tot, li poses nom. Hi ha gent que potser per experiència o pel que sigui, no té aquest coneixement tan fort del procés, però ens ajuda igualment a adonar-nos de coses que no havíem vist i que ens ajuden a seguir aprenent.
Jo cada dia que vinc al col·legi aprenc, però si tinc una guia que m’està formant i m’ajuda a fer-ho millor, és clar que és un recurs. Ens ajudarà a posar el focus en allò que és important en aquell moment i això ajudarà a transmetre-ho als alumnes. Crec que és com si fos el VAR en el futbol: un auricular que et va informant: “és que això anava d’això altre”. Doncs és com si treballéssim amb el VAR, aquesta és la guia i aquesta és la vareta màgica.
